Molt es parla de les estries en els cossos femenins. Que si són marques de la nostra fortalesa, que si mostren les nostres batalles, que si són la demostració del que els nostres cossos poden arribar a fer... Jo dic que ja prou. Prou d'intentar embellir quelcom que no haurÃem d'embellir, perquè les estries no deixen de ser marques de creixement, tal i com diu Caitlin Moran a Moranifesto: "la pell i els cors es trenquen per fer grans coses". I és que els arbres també tenen estres, però ningú parla d'ells com si fossin obres d'art.
Cap cos és perfecte, totes tenim estries, cel·lulitis, panxa, els pits molt separats o les cames molt juntes. I, ¿què? Ja va essent hora que deixem de permetre-li al patriarcat que ens digui com haurÃem de ser, com hauria de ser el nostre cos i com haurÃem de sentir-nos al respecte. Perquè l'hetero-patriarcat i el capitalisme sempre faran que ens veiem malament: massa gordes o massa primes, massa baixes o massa altes. La funció de l'hetero-patriarcat és menysprear-nos, fer-nos sentir malament amb nosaltres mateixes, dependents de la constant aprovació dels homes que ens envolten, perquè aixà no veiem del que som realment capaces. Superem això. Moltes ja ho han fet, seguim el seu exemple.
Deixem de fixar-nos en els maniquÃs dels aparadors, allò és plà stic, inmòbil, inert, no necessita alimentar-se, no respira ni sent absolutament res. I deixem de mirar a totes aquelles models de les revistes i d'Internet, elles són les primeres que se senten oprimides per haver de mantenir-se primes, joves i guapes, i en el moment en què els apareix una arruga que no hauria de ser-hi, les rebutgen. Això és el que volen que siguem: objectes de plaer a la vista dels homes heterosexuals. Volen que ens mantinguem perfectes, quan saben que tal cosa no existeix, començant per ells (podrien, al menys, baixar la tapa del và ter quan acaben de fer pipÃ, no és un esforç enorme que diguem, però tot i aixÃ, pocs ho fan).
Fixem-nos en l'art clà ssic: la Venus de Milo, o les Carià tides del Erectèon a l'acròpolis d'Atenes. O en l'art Barroc o Renaixentista: El naixement de Venus de Botticelli, o Les tres Grà cies de Rubens. ¿Per què no tornem a acceptar les corbes, les arrugues, les panxes, les cames juntes, o els pits caiguts? ¿Per què no podem acceptar tots els cossos per igual? ¿Tan desagradable seria acceptar que ningú és perfecte? Jo crec que no, que més aviat serÃem totes molt més felices.
